Contes

H erma Afrodita

I acte
Status:
Les glàndules endocrines, en especial de la hipòfisis o de las glàndules adrenals, mai li havien funcionat correctament. Aquest fet feia diferent el seu cos jove. La seva pell era molt subtil, els seus cabells fins, un cos esvelt, blanc com la llet, unes mans suaus i fredoliques. Hi veia a traves d’ulls verds resguardats per imponents pestanyes. El rubor sempre era present a les seves galtes imberbes. De fet no tenia pel enlloc més que el cap i això provocava una falsa percepció d’infantesa. Aquell cos era hermafrodita i s’anomenava: Afrodita. Tenia un marit lleig, coix i amb una hirusta gepa. Es deia Hefest i era ferrer, més ben dit, era l’encarregat del foc. Es passava tot el dia avivant la flama. No parava, era inalterable. Anava sempre brut de cendra i entre la barba de pels cremats sempre si podia trobar insectes de la fusta. Durant el dia treballava amb foc i durant la nit, mentre tothom dormia, feia l’amor amb el cos asexual d’Afrodita.

Detonant:
Un matí quant Hefest treballava, la mà dreta d’Afrodita va embogir. Crits dintre la casa. Tenia la mà lila i les venes inflades. El dolor era molt fort. Al palmell li va aparèixer una boca amb una barba tupida i llarga. Que li deia: per fi em podré alliberar!! Per fiii!! Afrodita sense saber que li passava premia el braç malalt amb l’altre mà; l’esquerra.

Clímax:
Ja feia hores que Afrodita lluitava amb aquella mà posseïda. Ja tenia tot el braç morat. Un braç contra la resta de cos. La boca l’intentava mossegar i a força de insistència ho va aconseguir un cop,... dos cops....tres, quatre! Ara guanya la mà rebel. S’estava menjant a l’Afrodita!. L’ésser cridava. El braç mutant s’anava engordat per la gran quantitat de carn i ossos que engolia. Un cop ple, el braç es va separar del cos i va marxar de la casa en silenci reptant com una serp. La mà feia de cap, la barba l’arrossegava i el braç funcionava de cos.
Al terra de la casa va quedar l’altre meitat d’Afrodita. No havia mort.

II acte
Trama prin
Ja pel capvespre Hefest va entrar a casa desprès d’una jornada esgotadora. I en veure l’única meitat d’Afrodita que quedava es va posar les mans al cap. Sense pensar-ho dos cops la va agafar i se la va endur a casa de la costurera.
Subtrama 1
La costurera era un gran cuc de seda que vivia d’alt d’una morera immensa. Passava les nits cosint la crisàlide que li serviria per transformar-se en una esplèndida papallona blanca. A Hefest li devia un favor des de feia molts anys:
Un dia un cucut va aturar-se a la morera i dirigint-se al gegantí cuc li va fer una aposta: “ Si logro respondre a dos preguntes que em faigs em quedaré el didal amb el que cuses totes les nits” La costurera va acceptar i al cap d’uns instants va formular la primera pregunta:
- Quantes palades de sorra hi ha en les platges d’arreu del món?
- Una – va contestar el cucut molt segur de sí mateix -, a condició d’utilitzar una pala suficientment gran.
La costurera va quedar sorpresa per la resposta. Va pensar una estona més....
- Veta aquí la següent pregunta: Quantes fulles té aquest arbre?
- Vuitanta mil sisentes quaranta sis.
- Com ho has pogut saber?
- Si no t’ho creus, conta-les.
Hi així la costurera va donar el didal al cucut i aquest se’n va anar molt lluny. Hefest que havia vist com l’insecte perdia la seva finalitat, ja que un cuc de seda que no pot cosir no és res, li va assegurar que al cap de dos nits li’n portaria un de nou. I així ho va fer, dos nits més tard va torna a la morera amb un didal fet per ell. D’aquesta manera és com es va crear aquest vincle entre el ferrer i la costurera.
Trama prin
Ja era de nit quant Hefest i la meitat d’Afrodita irrompien en el clar del turó on es trobava la morera. La costurera, capficada en cosir la crisàlide va tardar en percatar-se de la seva presencia. Finalment els va sentir.
Hefest va demanar que, per tornar-li favor, li hauria de cosir les ferides amb la seda i el didal. El gran cuc va assentir i es va posar “mans a la obra”.
El cos d’Afrodita donava voltes sota el cel d’una nit fosca. La seda penetrava la seva pell tendre. Gemecs de dolor trencaven el silenci de la nit. La estaven cosint.
Ja pel matí la costurera havia acabat la feina. Tota la ferida que l’havia dividit en dos estava cosida.
Un cop li van donar les gràcies van marxar cap a casa.
· Transició
Els mesos següents van transcórrer grisos. Hefest feia més foc que mai. Dia rere dia, mes rere mes, flames i més flames i Afrodita, l’hermafrodita de mig cos, erma d’esperit com mai ho havia estat, no feia més que plorar. Hefest per la seva part, tampoc no feia bona cara. Només treballava. Inclús hi havia nits que continuava elaborant foc sense més necessitat que la d ‘incinerar la pena, la pèrdua, el món , l’acció que l’envoltava. Els dos somiaven amb cargols, estrelles de mar, tènies, amb violetes, granotes, gripaus i tritons, amb esponges marines i de tant en quant amb cucs de terra i mosques de la fruita. Estaven desesperats.
Trama prin
Un dia, devia ser octubre, va arribar al poble un ésser molt peculiar. Anava sense roba però tampoc nu. De la pell li sorgien elements metàl·lics i tubs en moviment. Tenia la pell dinàmica li mutava. Primer, del coll, li sortien tubs, desprès aquests tornaven al cos i, com icebergs, li apareixien dos planxes de metall oxidat. Era monstruós. Hi es dirigia cap a la casa del ferrer.
Acte III
Era mitja tarda quant la porta del carrer es va obrir, desprès la del rebedor i, ja per últim, la de la habitació. Allí el tenien. Dret, erigit, com un pal. Afrodita plorava. Hefest encara feia foc.
L’ésser va obrir la boca descomunalment i va començar a segregar peces de metall. Claus, femelles, marcs, politges, fil ferro a dojo, etc... Aquestes peces tal com arribaven al terra van anar construint una estructura en forma de cos-pròtesi.
Una vegada acabat, l’ésser va agafar Afrodita del llit i la va encaixar en el nou cos. Milions d’agulles minúscules van clavar-se seguint els nervis de les cames i dels braços fins al cap. Afrodita primer no es podia moure, però poc a poc, aquell cos metàl·lic li va anar responent. Primer una passa, desprès una altre... Pocs minuts desprès els dos cossos es van unir a la perfecció.
Status:
Mentre tant, l’ésser, en silenci, va pujar al terrat, va segregar un telescopi i allí es va quedar, observant les estrelles; neves, plogués, calamarses o llampegues, per sempre més.
Afrodita va viure molts anys en el seu nou estat: barreja de dona, home, màquina i del que no sabem.
Hefest per be que no va entendre mai res, el foc en forma de barba invertida va continuar regnant.